1. Idees principals.
En una investigació científica hi ha una delimitació entre el que és i el que no és(fals, veritable), hi ha una dissimetria entre verificabilitat i falsabilitat, doncs en alguns conceptes estan en conflicte. També fa referència al criteri de demarcació el qual permet distingir la teoria ,hipòtesi i enunciats científic o empíric dels que no ho són. Un enunciat resulta refutat per l’ experiència si entra en conflicte amb els fets, els enunciats universals no poden ser verificats però si refutats. A la ciència l’interessa positivament l’ intent constant de sotmetre a prova els seves conjuntures i així eliminar les falses. Una teoria o hipòtesi és científica si pot ser falsades o refutades pels fets. Un enunciat empíric universal, no és verificable, perquè no és possible provar realment tot exemple. Els homes tenen els ulls blaus( passats, presents i futurs), però el sol fet que hagi un home amb ulls marrons ja demostra que l'enunciat és fals.
2. Posa un títol.
En una investigació científica hi ha una delimitació entre el que és i el que no és(fals, veritable), hi ha una dissimetria entre verificabilitat i falsabilitat, doncs en alguns conceptes estan en conflicte. També fa referència al criteri de demarcació el qual permet distingir la teoria ,hipòtesi i enunciats científic o empíric dels que no ho són. Un enunciat resulta refutat per l’ experiència si entra en conflicte amb els fets, els enunciats universals no poden ser verificats però si refutats. A la ciència l’interessa positivament l’ intent constant de sotmetre a prova els seves conjuntures i així eliminar les falses. Una teoria o hipòtesi és científica si pot ser falsades o refutades pels fets. Un enunciat empíric universal, no és verificable, perquè no és possible provar realment tot exemple. Els homes tenen els ulls blaus( passats, presents i futurs), però el sol fet que hagi un home amb ulls marrons ja demostra que l'enunciat és fals.
2. Posa un títol.
Hipòtesis falsades.
3. Fes l'anàlisi del text.
3. Fes l'anàlisi del text.
He estat pensant en el text, i després de llegir-lo i rellegir-lo,considero que Popper ens fa dubtar de tot (i bé per ell), incloses les coses que ens donen pensades persones amb un coneixement superior en aquesta matèria. És , per a mi, totalment un filòsof realista amb els peus en la terra, l'objecte de la filosofia per a Popper és demostrar si és o no és, en ciències naturals vam pensar que no inventem les regles de la naturalesa sinó que les descobrim, per a la ciència és el món el que està allà fora i és percebut per nosaltres a través dels sentits i analitzant la raó. Popper ens descobreix que la ciència ha de basar-se en afirmacions verificables, però per a Popper la clau no està a la teoria sinó en el que no es pot explicar, una afirmació és falsable si és que és possible, encara que sigui sol en teoria, es dissenya un experiment que té com a objectiu aconseguir uns resultats que ens permetin arribar a la conclusió de que l’afirmació és falsa. Aquest text em fa recordar una frase que m'agrada molt: dubtar , i dubtar molt, és i seguirà sent la forma més elevada d'amor a la veritat.
4. Compara la teoria de la que es parla en el text amb altres teories.
4. Compara la teoria de la que es parla en el text amb altres teories.
Aquest text de Popper critica el racionalisme (idea defensada pel Cercle de Viena). Segons Popper, perque un enunciat sigui científic ha de poder ser falsat, és el que es coneix com a Criteri de demarcació. Per tant, podem dir que un enunciat amb condicions per ser refutat serà científic. Hi ha enunciat que no es poden verificar però tots han de poder ser falsats. Per a Popper la inducció és falsa.
D'altra banda, tenim la concepció inductivista considera que la ciència s'identifica amb el coneixement objectiu, cert i fiable, i que les teories científiques es deriven rigorosament dels fets de l'experiència. Per això el que no es pot confirmar-se empíricament, és a dir, verificar-se, no és científic i està mancat de sentit. Però aquesta concepció s'enfronta amb el díficil problema de la inducció. Aquest problema consisteix en el fet que no és clar com es podn obtenir lleis científiques vàlides per a tots els fenòmens d'un mateix tipus, sense haver verificat tots i cadascun dels casos possibles. Una forma de revisar la posició extrema de l'inductivisme és defensar que les lleis obtingudes per inducció només són probablment verdaderes.
5. Biografia i obra de l'autor (Karl Popper).
5. Biografia i obra de l'autor (Karl Popper).
(Karl Raimund P
opper; Viena, 1902 - Londres, 1994) Filòsof austríac. Va estudiar filosofia en la Universitat de Viena i va exercir més tard la docència en la de Canterbury (1937-1945) i en la London School of Economics de Londres (1949-1969). Encara que pròxim a la filosofia neopositivista del Cercle de Viena, va portar a terme una important crítica d'alguns dels seus postulats; així, va acusar d’ excessivament dogmàtica la postura de dividir el coneixement entre proposicions científiques, que serien les úniques pròpiament significatives, i metafísiques, que no serien significatives. Para Popper, bastaria amb delimitar rigorosament el terreny propi de la ciència, sense que fos necessari negar l'eficàcia d'altres discursos en àmbits distints al de la ciència. També va dirigir les seves crítiques cap a la veracitat que mantenien els membres del Cercle, i va defensar que la ciència operava per falsació, i no per inducció. Aquesta és, en rigor, impossible, doncs mai es podrien verificar tots els casos sobre els quals regiria la llei científica. La base del control empíric de la ciència és la possibilitat de falsar les hipòtesis, en un procés obert que conduiria tendencialment a la veritat científica. Popper va desenvolupar aquest principi en La lògica de la investigació científica (1934), on va establir també un criteri per a partionar clarament la ciència dels altres discursos: perquè una hipòtesi sigui científica és necessari que es desprenguin d'ella enunciats observables i, per tant, falsables, de manera que si aquests no es verifiquen, la hipòtesi pugui ser refutada.
opper; Viena, 1902 - Londres, 1994) Filòsof austríac. Va estudiar filosofia en la Universitat de Viena i va exercir més tard la docència en la de Canterbury (1937-1945) i en la London School of Economics de Londres (1949-1969). Encara que pròxim a la filosofia neopositivista del Cercle de Viena, va portar a terme una important crítica d'alguns dels seus postulats; així, va acusar d’ excessivament dogmàtica la postura de dividir el coneixement entre proposicions científiques, que serien les úniques pròpiament significatives, i metafísiques, que no serien significatives. Para Popper, bastaria amb delimitar rigorosament el terreny propi de la ciència, sense que fos necessari negar l'eficàcia d'altres discursos en àmbits distints al de la ciència. També va dirigir les seves crítiques cap a la veracitat que mantenien els membres del Cercle, i va defensar que la ciència operava per falsació, i no per inducció. Aquesta és, en rigor, impossible, doncs mai es podrien verificar tots els casos sobre els quals regiria la llei científica. La base del control empíric de la ciència és la possibilitat de falsar les hipòtesis, en un procés obert que conduiria tendencialment a la veritat científica. Popper va desenvolupar aquest principi en La lògica de la investigació científica (1934), on va establir també un criteri per a partionar clarament la ciència dels altres discursos: perquè una hipòtesi sigui científica és necessari que es desprenguin d'ella enunciats observables i, per tant, falsables, de manera que si aquests no es verifiquen, la hipòtesi pugui ser refutada. 
0 comentarios:
Publicar un comentario