Act.61: Què és l'utilitarisme? de J.Stuart Mill

1. Idees principals
En el text anterior, John Stuart Mill exposa la diferència fonamental entre el seu utilitarisme i el defensat anteriorment per Jeremy Bentham tot distingint entre el concepte de felicitat i el de satisfacció. Mill, tal i com podem observar en el text, defensa que la felicitat està vinculada a la qualitat dels plaers i no pas a la quantitat tal i com defensava Bentham i és per això que considera millor ser un home insatisfet que un porc satisfet o un Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet.
2. Títol
La capacitat de gaudir
3. Anàlisi del text
El fragment anterior forma part de l’obra de Mill L’Utilitarisme on l’autor anglès exposa entre d’altres coses quin és el principi d’utilitat: aconseguir la major felicitat per al major nombre de persones. En aquest fragment en concret Mill exposa el tret diferencial entre la seva teoria i la defensada amb anterioritat pel filòsof Jeremy Bentham; Mill considera que la felicitat es troba vinculada a la qualitat dels plaers i no pas a la quantitat, és per això que Mill creu que els plaers intel•lectuals són més importants que no pas els corporals. En el text, afirma que les persones que tenen una capacitat de gaudir més baixa seran més fàcilment felices que no pas les persones que, dotades superiorment sentiran que tota la felicitat a la qual poden aspirar és imperfecta. Cal dir però, que aquestes persones més allunyades de la felicitat per la seva elevada capacitat de gaudir mai envejaran a les persones amb una capacitat més baixa doncs un savi mai voldrà tornar-se ignorant de la mateixa manera que una persona intel•ligent mai voldrà esdevenir imbècil. Conclou el paràgraf afirmant que millor es millor ser un home insatisfet que un porc satisfet o un Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet tot i que és molt probable que el ximple o el porc no estiguin gaire d’acord ja que només coneixen el seu propi costat de la qüestió.
4. Compara la teoria del text amb altres que hagis treballat
Mill defensa l’utilitarisme però apel•lant a la qualitat dels plaers i no pas a la quantitat tal i com feia Bentham. El primer distingeix entre plaers intel•lectuals (els quals considera més importants) i els corporals mentre que el segon, considerant tots els plaers iguals en qualitat, es centra en l’anomenada aritmètica del plaer que consisteix en la suma de plaers tot restant dolors.

Act.58: Sobre el sentiment moral de Hume

1. Idees principals
En aquest text Hume desenvolupa la seva filosofia moral prenent com a fonament d’aquesta als sentiments. La moral consisteix en la distinció entre accions bones i dolentes; una distinció que no dur a terme la raó humana com els filòsofs anteriors defensaven sinó els sentiments, les emocions, les passions... la simpatia.
2. Títol
Una moral sentimental
3. Anàlisi del text
La filosofia moral és un tema tractat a la Investigació sobre els principis morals de David Hume i que a la vegada esdevé preocupació essencial en la seva obra. La moral és la capacitat de distingir entre les accions estimables i les censurables; una distinció que Hume considera que es duu a terme gràcies als sentiments i no a través de la raó com defensaven molts filòsofs anteriors. Tradicionalment la filosofia havia establert com a fonament de la moralitat la raó humana basant-se en què és aquesta la que examina les relacions morals de les accions i comparant amb la regla del més just és capaç de distingir entre allò bo i dolent. Considerant aquesta posició massa metafísica Hume estableix com a fonament de la moralitat als sentiments; les distincions morals no es deriven de la raó sinó més aviat de les passions, de les emocions i de les volicions.
4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
Al contrari dels racionalistes, Hume defensa una moral basada en el sentiment i no pas en la raó. Locke, empirista al igual que Hume, fa referència exclusivament a la llei moral natural amb tot un seguit de drets i deures. John Stuart Mill presentarà una visió de la moral força semblant a la de Hume sempre dins de la seva línea utilitarista.

La filosofia moral de Hume

Act. 57: L'anàlisi de causalitat de Hume

1. Idees principals
En aquest text, Hume presenta una critica al principi de causalitat considerant que no podem demostrar mitjançant cap argument probable que el futur hagi d’estar d’acord amb el passat. Estem determinats per tant, exclusivament pel costum que és l’autèntica guia de la nostra vida i que se’n deriva de l’experiència. Però cal tenir present que el costum no ens proporciona en cap cas un coneixement cert sinó només un coneixement probable.
2. Títol
El costum del passat, la probabilitat del futur.
3. Anàlisi del text
Aquest fragment pertany a l’obra del filòsof escocès David Hume en el qual es presenta la seva critica al principi de causalitat considerant que la connexió entre causa i efecte no és una relació necessària. A través de la raó no es pot deduir que d’una causa es segueix un efecte i per tant no hi ha cap fonament per a esperar que en el futur es derivin els mateixos efectes de les mateixes causes ja que el costum no produeix coneixement. Seguint aquestes afirmacions, Hume, considera que Adam, el primer home de la humanitat, amb tot el seu coneixement no podria demostrar que en el futur tinguin lloc els mateixos efectes que varen tenir en el passat i que ell va ser capaç de descobrir a través de l’experiència i que malgrat el costum, guia de la seva vida, l’impulsi a creure que en el futur tinguin lloc els mateixos efectes aquest coneixement només serà probable i no pas cert ja que el curs de la naturalesa pot presentar canvis que no hem conegut prèviament per l’experiència (forces que impulsen les boles de billar).
4. Compara la teoria del text amb altres que hagis comparat
Hume critica el principi de causalitat (concepde te causa introduït per Aristòtil) defensat prèviament per Leibniz en la seva teoria del coneixement; una posició totalment contrària a la posició d'autors com St.Tomàs (les 5 vies per demostrar l'existència de Déu) que basant-se en el racionalisme és capaç de deduir-ne les conseqüències. Fa referència també al concepte de costum prèviament treballat per Locke.

Act. 56: Relacions d'idees i qüestions de fet

1. Idees principals
Cal distingir entre dos grups en els que podem incloure tots els objectes de la raó que són: relacions d’idees i qüestions de fet. En el text anterior es fa referència a algunes característiques pròpies de cada grup tot esmentant exemples de cadascun d’aquests.
2. Posa un títol
Classificació dels objectes de la raó
3. Anàlisi del text
El text anterior forma part de la Investigació sobre l’enteniment humà de David Hume. En aquest fragment es fa referència a la divisió dels objectes de la raó o investigació humana en dues classes que són: relacions d’idees i qüestions de fet. El primer grup, relacions d’idees, està format per tot un seguit d’enunciats o preposicions relacionats amb la geometria, l’àlgebra, l’aritmètica i la lògica i en definitiva per qualsevol enunciat que es pugui deduir intuïtiva o demostrativament. Els enunciats d’aquest grup es caracteritzen per ser proposicions a les que arribem a través de la raó i independentment de l’experiència, són per això anomenats enunciats a priori. Són enunciats necessaris, el contrari dels quals implica contradicció, i a l’hora són veritats buides que no aporten contingut. Que el quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos catets o que tres vegades cinc és igual a la meitat de trenta són alguns exemples d’enunciats que pertanyen aquest grup esmentats en el text. Pel que fa a les qüestions de fet són coneixements que se’n deriven de l’experiència i per això són també anomenats a posteriori. Aquest tipus d’enunciats no poden ser considerats certs sinó únicament probables ja que tota veritat que és trobi més enllà dels sentits i la memòria i que tingui com a suport la relació entre causa i efecte és un coneixement probable i no cert. L’exemple esmentat al text és l’enunciat: El sol no sortirà demà. El seu contrari potser fals però no contradictori; nosaltres intentarem demostrar la seva falsedat i si fos demostrativament falsa ja si que implicaria una contradicció que mai podria ser concebuda de manera prou clara per la ment.
4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
Podem establir una comparació entre la classificació que fa Hume dels objectes de la raó i la que fa Leibniz. Les veritats de raó de Leibniz encaixen perfectament amb les característiques de les relacions d’idees de Hume així com les veritats de fet amb les qüestions de fet.

Posta de sol de Salvador Dalí

Act.55: Teoria empirista del coneixement

1. Idees principals
Hume defineix la percepció tot parlant-ne dels diferents tipus que existeixen: impressions i idees. A partir de les percepcions més fortes passarem a les més dèbils sempre comprenent les percepcions fortes com a impressions innates. Aquesta afirmació deixa en un compromís a Locke i també a Malebranche.
2. Títol
Diferents tipus de percepcions
3. Anàlisi del text
Hume defineix percepció com qualsevol cosa que es presenta a la ment. Podem parlar-ne de dos tipus de percepcions: les impressions són allò que es presenta a la ment a partir de la sensació mentre que les idees és allò del que es reflexiona a la ment sense la necessitat de que estigui present i per tant de que els nostres sentits l’estiguin captant. Podem considerar aquesta distinció paral·lela a la distinció entre sentir (que equival a les impressions) i pensar (que equival a les idees). Distingeix també entre percepcions fortes i dèbils, les quals deriven de les primeres i malgrat Hume, com a bon empirista, considera que no hi ha res a l’enteniment que abans no hagi passat pels sentits es veu obligat a afirmar que les percepcions fortes són en realitat impressions innates, sorgides immediatament de la naturalesa. Aquesta afirmació haurà de ser combatuda per Malebranche i també per Locke, ambdós defensors de l’experiència com a font de coneixement.
4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
Podem comparar aquesta defensa de l’existència d’idees innates amb la posició de Locke, totalment contrària: No hi ha res a l’enteniment que abans no hagi passat pels sentits i també amb la posició de Leibniz: "No hi ha res a l’enteniment que no hagi passat pels sentits excepte el propi enteniment".

L'empirisme anglès: DAVID HUME

Open publication - Free publishing - More hume

Act.54: La identitat personal de Hume

1. Idees principals
El text que comentarem a continuació és un fragment de l’Abstract on l’autor, el filòsof escocès David Hume, critica la idea del jo cartesià. La identitat personal parteix de l’afirmació del jo com a una successió de percepcions que no és en cap cas una unitat en si mateixa tal i com afirmava Descartes. Per a Hume, la ment no inhereix les percepcions sinó que està formada per aquestes per tant ell dirà que la ment és posterior a les percepcions.
2. Títol
El jo: conjunt de qualitats i percepcions
3. Anàlisi del text
El text de la identitat personal forma part de l’Abstract, una versió més amable del Tractat de la Naturalesa humana de David Hume, editat per Adam Smith i on Hume parla d’ell mateix en tercera persona, tal i com hem pogut observar en el text. Hume critica la idea de substància partint del jo cartesià. El jo, Hume l’entén com una successió o conjunt de qualitats i percepcions sense identitat ni unitat ja que com a bon empirista defensa que tot se’n deriva de l’experiència i en aquest cas de les impressions de manera que no podem afirmar que la idea de substància sigui vàlida ja que no segueix el criteri empirista del coneixement. El jo és per a Hume posterior a les percepcions ja que no inhereix aquestes sinó que està formada per elles. Per últim, apel·la també als cossos afirmant que aquests són també coneguts a partir de les impressions que la nostra ment rep de l’exterior i per tant derivades de l’experiència. La substància (i per tant també la ment o el jo) és per tant per a ell només una ficció útil per anomenar el conjunt de percepcions derivades de les impressions i que al seu torn donen lloc a les idees. Només hi ha sensacions i una idea és només vàlida si se’n deriva de la impressió.
4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
Podem establir una clara comparació entre Descartes i Hume. Descartes afirma l’existència del jo com a primera veritat indubtable mentre que Hume sotmet a critica aquesta teoria tot afirmant que la ment o el jo és únicament una successió de percepcions que no és en cap cas una unitat en si mateixa. Hume considera que només una idea és vàlida si se’n deriva de l’experiència i per tant pren l’experiència com a font de coneixement tal i com va fer Aristòtil. A partir d’aquesta experiència rebem sensacions o percepcions en forma de impressions que posteriorment donaran lloc a les idees entenen doncs les idees com a còpies de les impressions (al contrari del que defensava Plató que considerava les coses com a còpies de les idees). Per acabar, podem establir un cert paral·lelisme entre la critica de la substància duta a terme per Locke i la duta a terme per Hume tot i que cal dir que la de Hume és potser més coherent; ambdós autors contraris per tant a la defensa que fa Leibniz de la idea de substància.

Act. 52: Relació entre ment i cos

1. Idees principals
En aquest text, Descartes fa referència al dualisme entre la seva ment i el seu cos defensant sempre que la seva essència és només el cogito, el pensament perquè tot i que pot intuir que el jo és ment i cos encara no ha pogut demostrar l’existència dels cossos.
2. Títol
El dualisme cartesià
3. Anàlisi del text
Aquest fragment pertany a la sisena part de les Meditacions Metafísiques. Tot allò que se’ns presenta de manera clara i distinta pot estar fet per Déu i les haurem de considerar certament l’una separada de l’altre. Si sabem que existim haurem de saber també que el nostre atribut és sense dubte el pensament, no pas el cos que de moment no sabem si realment existeix. El que si que sabem és que cos i ment es presenten de manera clara i distinta i que per tant existeixen de manera separada. El meu jo pot existir sense el meu cos malgrat que estan units de manera molt estreta.
4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
Grans filòsofs de la historia tracten el tema de l’ànima, entre els quals podem destacar Plató o Aristòtil. La teoria de Descartes s’assembla més a la de Plató. Ambdós autors defensen un dualisme entre ànima i cos; per a ells cos i ànima estan separats i mentre el cos, la matèria és finita l’ànima sempre roman, és immortal. Aristòtil, contrari a Plató i a Descartes, defensa la unió substancial entre ànima i cos.

Act. 51: El jo com a substància pensant i la qüestió de l'ànima

1. Idees principals
Descartes identifica l’ànima amb el jo; ambdues formen el que s’anomena la substància pensant; aquella que no necessita de res més que del cogito per existir. Podem dubtar del nostre entorn, del nostre món, del nostre cos però mai del nostre jo que és quelcom que està dubtant. Tant és així que conclou el text afirmant que l’ànima existeix per si sola i que continuaria fent-ho sense que l’existència dels cossos fos real, fos certa.
2. Posa un títol
Identificació entre el jo i l’ànima
3. Anàlisi del text
Aquest fragment es troba a la quarta part del Discurs del Mètode de René Descartes. En el text es fa referència de nou a l’existència del jo, de la realitat, dels cossos... Podem fingir l’existència del món, del nostre entorn i fins i tot del nostre cos però mai podrem fingir l’existència del jo ja que és el subjecte d’aquest dubte i sense subjecte no hi hauria aquest dubte del que parlem. Per tant, un cop afirmada l’existència del jo, cal considerar el jo com la substància capaç d’existir amb tal sols el pensar, amb tan sols el cogito. Identificant el jo amb l’ànima cal, per tant, tenir clar que tan el jo com l’ànima existeixen independentment del cos i encara que aquest no sigui el jo mai deixarà de ser.
4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
Grans filòsofs de la historia tracten el tema de l’ànima, entre els quals podem destacar Plató o Aristòtil. La teoria de Descartes s’assembla més a la de Plató. Ambdós autors defensen un dualisme entre ànima i cos; per a ells cos i ànima estan separats i mentre el cos, la matèria és finita l’ànima sempre roman, és immortal. Aristòtil, contrari a Plató i a Descartes, defensa la unió substancial entre ànima i cos.

Act. 49: El dubte metòdic i el cogito

1. Idees principals
El mètode exigeix un dubte, és a dir, per tal de poder arribar a la veritat cal abans conèixer tot el que és dubtable. El que rebem pels sentits es pot dubtar, es pot dubtar també de tot el que sabem, del que és un somni o una realitat… En conclusió podem dir que es pot dubtar de l’objecte del somni, o del pensament però mai del subjecte que sóc jo.
2. Títol
Jo, sense cap dubte
3. Anàlisi del text
Aquest fragment pertany a la quarta part de les Meditacions Metafísiques de René Descartes i fa referència a la formulació clàssica del cogito. El dubte metòdic és aquell exigit pel mètode i és que per tal de poder assolir la veritat cal abans passar per tota una fase de dubtes que ens permetran conèixer tot allò dubtable i anar poc a poc anar assolint quelcom absolutament cert. Entre les diferents fases trobem el dubte davant de la informació rebuda a través dels sentits, el dubte davant la realitat i els somnis... però hi ha quelcom del que no podem mai dubtar i això és el que és reconegut com el primer principi de la filosofia: el jo considerat la primera veritat que no permet sota cap concepte cap tipus de dubte perquè allò que pensem o somiem pot ser fals però mai serà fals el fet de que jo estigui pensant o que jo estigui somiant i això ni tan sols els escèptics ho poden discutir.
4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
Tot i que ja Sant Agustí parla del jo no ho desenvolupa com a tema central de la seva filosofia i és per això que Descartes obre un nou paradigma: un paradigma on la figura del jo pren el màxim protagonisme.

Act. 48: Distinció entre el somni i la vigília

1. Idees principals
Aquest text pertany a les Meditacions metafísiques, l’obra més important de Descartes. El concepte desenvolupat al llarg del fragment és el dubte metòdic. Per assolir l’evidència, allò indubtable, cal primerament buscar tot allò dubtable. El dubte té diverses fases i és a aquestes fases a les que fa referència Descartes: el dubte sobre el coneixement sensible i el dubte sobre la realitat.
2. Posa un títol
L’evidència dels somnis
3. Anàlisi del text
El text anterior correspon a la primera part de les Meditacions metafísiques, una de les obres més reconegudes de René Descartes. El text fa referència al que es coneix com a dubte metòdic, aquell dubte exigit pel mètode i que es pot lligar perfectament amb el primer principi d’aquest famós mètode. L’objectiu de la filosofia cartesiana és la conquesta de l’evidència, allò que no deixa pas al dubte, allò indubtable però abans, per tal de poder aconseguir conèixer allò indubtable cal conèixer tot allò que sigui dubtable. Aquest dubte que busquem presenta diverses fases i les dues primeres són a les que es fa referència en el text que són el dubte sobre el coneixement sensible i el dubte sobre la realitat. La primera fase considera que no ens hem refiar dels sentits perquè si de tant en tant ens enganyen hem de pressuposar que sempre ho faran, per tant del coneixement sensible no direm que sigui vertader sinó només probable, o sigui, dubtable. Pel que fa a la segona fase, cal dir que també la realitat és dubtosa. Quan dormim pensem que els somnis són l’autèntica realitat llavors per què estem tant segurs que la realitat no és en realitat tan sols una il·lusió o una fantasia?
4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
Descartes, com a bon racionalista, nega la validesa de dels sentits al contrari dels empiristes que consideren l’experiència la base de tot coneixement.

Trailer d' Origen

Act. 47: Les regles del mètode

1. Idees principals
Aquest fragment pertany al Discurs del Mètode de Descartes. L’objectiu de la filosofia cartesiana és conquerir l’evidència i per fer-ho cal abans recorre un camí i aquest camí és l’ anomenat mètode. En el text, l’autor fa referència a una sèrie de regles o lleis que cal seguir per tal de recorre aquest llarg camí de la millor manera possible.

2. Posa un títol

Disciplina al llarg del camí.
3. Anàlisi del text
El fragment anterior correspon a la segona part del famós Discurs del Mètode de René Descartes. Aquesta obra és en realitat només un pròleg introductori a al tractat científic que correspon al títol de Diòptica, Meteors i Geometria. El pròleg passà a la història per l’aparició d’un nou paradigma diferent a l’imperant fins aleshores: el paradigma de la consciència (fins al moment només trobem el paradigma de l’ésser). Com ja hem dit anteriorment, l’objectiu de la filosofia de Descartes és conquerir l’evidència, arribar a la veritat que és allò respecte el qual el dubte és impossible. Per tal de poder arribar a aquesta veritat haurem d’oblidar-nos de tots els dubtes tot recorrent un camí: el mètode. En el text, l’autor parla d’una sèrie de lleis que haurem de complir per tal de superar tots els possibles obstacles que trobem pel camí; aquestes lleis són només 4 doncs com ja ell mateix esmenta més val poques lleis i estrictament observades que no pas moltes que permetran l’aparició de freqüents excuses als corresponents vicis. Les quatres lleis són: evidència, anàlisi, síntesi i revisió. La primera llei fa referència a l’acceptació de veritat a allò que és evident, a allò que no dóna pas al dubte en cap dels casos. La segona llei té a veure amb la divisió dels problemes en tantes parts com sigui possible per tal de poder trobar la millor solució. La tercera, inclou la importància de l’ordre dels nostres pensaments començant per als més simples fins a arribar als més difícils d’assolir. Per últim, segons Descartes és important fer una llista, fer una enumeració completa per tal de repassar-ho tot i que no se’ns oblidi res. Segons aquest text cartesià, doncs, només seguint aquestes lleis podrem arribar a la nostra meta que és la conquesta de la veritat.
4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
Aquest fragment de Descartes plasma, com no, alguns dels punts clau de la filosofia cartesiana. El pensador francès fa referència a un camí que hem de seguir per tal de poder arribar a assolir la veritat, l’evidència. Aquesta idea, tot i que amb algunes diferències, em recorda a la al·legoria platònica de la Línia que defensa la idea que partint de les ombres passant per la conjectura, per la creença, pel pensament discursiu i finalment pel pensament intuïtiu podrem arribar a contemplar la idea del Bé. Podem establir també una comparació amb els diferents graus del coneixement defensats per Kant: opinió, creença i saber.

Act. 46: El temps va ser creat amb el món

1. Idees principals
En aquest text Sant Agustí fa referència a l’inici de tots el temps. El temps va ser creat en el mateix moment en el que fou creat el món i tot va ser creat pel mateix ésser: Déu. És per això que no té sentit parlar de la idea de temps abans de que tingués lloc la creació; Déu creà el món de manera instantània i simultània al temps.
2. Títol
L’avui de Déu és etern.
3. Anàlisi del text
Aquest fragment pertany a l’obra més famosa de Sant Agustí: Confessions. En el fragment llegit es fa referència a la creació del món: Déu creà el món del no-res però que devia d’estar fent fins aquell moment? Sant Agustí considera que no té sentit formular-te aquesta pregunta doncs abans de la creació del món a partir del no-res no hi havia res, ni tan sols temps; en el moment en què Déu crea el món no hi havia temps. Déu no precedeix el temps, sinó que ell és el temps, ell constitueix l’ahir i el demà: Déu és etern o potser és més correcte dir que Déu és intemporal perquè si no fos així, estaria sotmès a canvi i per tant seria mortal; som només nosaltres qui estem sotmesos al canvi perquè ens trobem en el temps convertint-nos així en éssers finits.
4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
La teoria anterior és la defensada per Sant Agustí. La idea principal és la creació divina del món a partir del no-res. Aquesta idea és per tant totalment oposada al que defensaven els representants de la filosofia antiga segons els quals del no-res no pot sorgir res. D’altra banda podem comparar a Sant Agustí amb Sant Tomàs que malgrat tots dos defensen una concepció similar molt lligada a les creences cristianes Sant Tomàs proposa al contrari de Sant Agustí una sèrie d’arguments per demostrar l’existència de Déu més honestos, potser menys coherents però si menys prepotents. Cal fer referència també a l’ésser de Parmènides, un ésser etern que podria estar perfectament vinculat amb el Déu de Sant Agustí: un ésser intemporal.

Vida i obra de Sant Agustí

Act. 44: Cartes a Meneceu

1. Idees principals
En aquesta obra, Epicur fa referència als trets més importants de la teoria que ell defensa: l’epicureisme. Encara que en aquest text bàsicament destaca que tan joves com vells han de filosofar doncs filosofar és arribar a la felicitat: objectiu de qualsevol ésser humà. Com a bon epicuri defensa que el plaer és quelcom que ens dóna la felicitat que tan perseguim i és per tant el punt de referència, el motor de les nostres eleccions: cal rebutjar uns plaers i acceptar alguns dolors per ser feliç.
2. Títol
Meditació sobre la felicitat
3. Anàlisi del text
En el text Epicur (filòsof fundador de l’epicureisme) parlar i convida a reflexionar sobre la seva teoria coneguda amb el nom d’epicureisme. Primerament destaca que mai és tard o d’hora per filosofar o per trobar la felicitat: tan joves com vells necessiten filosofar per tal de ser feliç perquè ser feliç és tenir-ho tot. D’altra banda, fa referència ala tres temors: al del destí, el de la mort i el dels déus. D’una banda afirma que molts de nosaltres tenim una idea equívoca dels déus així com el de la mort: no podem témer la mort doncs quan nosaltres som ella no. Pel que fa al destí deixa clar que el futur no és del tot nostre però tampoc no ens deixa de pertànyer del tot. A continuació, fa una classificació dels desitjos que són el motor de la nostra vida; ell distingeix entre els naturals, els necessaris... Els nostres desitjos són els que ens condueixen a actuar d’una manera o altra però sempre amb l’objectiu d’evitar el dolor i buscant el plaer encara que sempre hem de rebutjar el dolor perquè en ocasions acceptar un dolor actual ens portarà a gaudir de plaers més grans en el futur. El plaer és en definitiva el principi i el fi de la vida. Identifica la felicitat amb el seny, amb la bellesa, amb la justícia... Considera que la persona sàvia prefereix viure desgraciat però assenyat que no pas insensatament feliç. Al final veiem clarament que la carta té com a objectiu convidar al tal Meneceu a la meditació interior i en companyia d’algú..
4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
El text anterior, fa referència a la teoria de l’epicureisme. Teoria que fa referència a la cerca de plaers com a font de felicitat que és en el fons l’objectiu de qualsevol ésser humà. Podem comparar l’epicureisme amb l’estoïcisme, teoria que identifica la felicitat (principi fonamental) amb la virtut.

Act. 43: El moviment i la deducció del 1r. motor immòbil

1. Idees principals
Tot allò que es mou és mogut per una altra cosa llevat del que s’anomena primer motor immòbil que per tal de que aquesta afirmació sigui certa cal que es mogui per si mateix ja que no té sentit dir que hi hagi una sèrie infinita de motors.
2. Títol
Moviment autònom
3. Anàlisi del text
Tot el que es mou és mogut per una altra cosa que pot ser moguda per si mateixa o per una altra tercera cosa encara que aquesta segona opció no té sentit doncs no podem parlar de motors infinits: és necessari parlar d’un primer motor que té la capacitat de moure’s per mi mateix sense la necessitat de que existeixi quelcom que l’impulsi al moviment: el primer motor immòbil.
4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
Aristòtil afirma que existeix una realitat suprema que és el primer motor immòbil; teoria defensada en el text anterior. Aquesta teoria ens permet explicar l’eternitat del moviment partint de dos supòsits: el moviment és etern i tot el que es mou és mogut per un altre. No podem parlar d’una sèrie infinita de motors i és per això que afirmem que existeix un motor que es mou per si sol i que és la causa eficient del moviment: el primer motor immòbil. Aquesta teoria del moviment d’ Aristòtil es pot comparar amb la teoria defensada per Zenó d’Elea: el moviment no es possible. Zenó d’ Elea nega el moviment perquè no té sentit passar del punt A al punt B perquè abans hauríem de travessar infinites meitats ja que l’espai és infinitament indivisible.

Act. 42: Llibre IV de la República de Plató

1. Idees principals

En aquest text de la República dialoga Sòcrates i Glaucó sobre allò que necessita la seva ciutat que es redueix bàsicament a la temprança (ser amo de si mateix) i a la justícia (que cadascú faci el que li toca).

2. Títol

La ciutat virtuosa.

3. Anàlisi del text

Aquest text pertany al llibre IV de la República de Plató, una de les obres més importants de l’època de maduresa, època caracteritzada pels diàlegs dogmàtics. En aquest diàleg concretament Sòcrates i Glaucó debaten sobre allò que una ciutat necessita que es redueix principalment a justícia i temprança; com consideren que una cosa comporta l’altre comencen parlant de la temprança definida com la capacitat de controlar els nostres desitjos i passions és a dir com la capacitat de ser amos de nosaltres mateixos encara que ser amos de nosaltres mateixos també comporta ser esclaus de nosaltres mateixos. Aquesta afirmació dóna lloc a una contradicció i és per això que el text acaba fent referència a la temprança com aquella capacitat que ens permet que allò bo que hi ha en nosaltres domini allò dolent. Una cosa semblant passa a la ciutat: en totes les ciutat hi ha aspectes bons i aspectes dolents. Qual els bons dominen als dolents parlarem d’una ciutat virtuosa, per contra quan sigui allò dolent qui domini a allò bo parlarem d’una ciutat viciosa que no serà en absolut temperada ni mestressa de si mateixa.

4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat

El tema principal de La República de Plató és la justícia definida com un equilibri que s’aconsegueix a partir de que cadascú faci el que li pertoca. Aquesta idea de justícia apareix en la teoria ètica de Plató que considera que l’objectiu dels humans es trobar el Bé suprem : la felicitat. La manera d’arribar a aquesta felicitat és a través de la virtut considerada la salut de l’ànima entenent aquest concepte com que cada part de l’ànima ha de complir amb allò que li pertoca.

Podem comparar la política de Plató desenvolupada en La República amb la teoria de L'ànima: les parts de l'ànima s'identifiquen amb les parts de la ciutat (veure la foto) i és que la ciutat de Plató presenta les mateixes necessitats naturals i fins morals que els individus d'ella que hauran de ser perfectes per tal de poder arribar a constituir una ciutat perfecta, una ciutat ideal, una utopia (concepte de Thomas More).

Act. 41: Ciència (episteme) i Opinió (dóxa)

1. Idees principals

El diàleg anterior entre Sòcrates i Glaucó presenta als filòsofs com a aquelles persones que desitgen per sobre de tot poder contemplar la veritat, poder contemplar el món de les idees. De filòsofs n’hi ha ben pocs ja que la gran majoria de nosaltres ens conformem amb el món sensible. Finalment, fa referència a les dues parts en què podem dividir el coneixement: l’opinió i el saber.

2. Títol

La condició dels filòsofs.

3. Anàlisi del text

Aquest fragment pertany al llibre V de la República de Plató, una de les obres més importants de l' època de maduresa; època caracteritzada pels diàlegs dogmàtics; en aquest diàleg concretament, debaten Sòcrates i Glaucó. En el text els filòsofs són definits com aquelles persones deleroses d’ arribar a contemplar la veritat, són totals amants de la saviesa encara que en realitat no puguin arribar a contemplar-la fins que morin. Hi ha molt poques persones amb aquest desig (teoria elitista) ja que la gran majoria ens conformem amb les aparences, amb la contemplació del món sensible. Al final del text es fa referència a les dues parts en què podem dividir el coneixement: l’opinió i la ciència. L' opinió ens permet contemplar les coses però no les idees en si i la podem relacionar amb el món sensible. Pel contrari el saber ens permet contemplar les idees com a coses i també els objectes que participen en ella; podríem relacionar el saber amb el món intel·ligible.

4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat

En aquest diàleg es fa referència a la al·legoria de la Línia de Plató que divideix el coneixement en dues parts: la opinió i la ciència o saber que al seu torn es divideixen en dos graus. Dins de l’opinió trobem la conjectura i la creença i dins de la ciència el pensament discursiu i el intuïtiu.

Aquest dualisme pot ser comparat amb les vies de recerca de Parmènides: la via de l’opinió correspondria al món sensible i la via de la veritat al món de les idees.

En aquest context, a més, podem fer referència als sofistes (grans defensors del relativisme) que consideren que no existeix el saber absolut sinó únicament les opinions.

Act.40: Critica a la teoria de les idees en la formulació dogmàtica

1. Idees principals

El fragment anterior pertany a la obra Parmènides on Plató autocrítica la seva pròpia teoria. El fragment es desenvolupa en forma de diàleg en el qual participen Sòcrates (el Plató madur) i Parmènides (el Plató vell). Durant l’època de maduresa Plató defensa l’existència de les idees de coses naturals i en l’època de vellesa sotmet a crítica aquesta afirmació. En aquest text, de la mà de Sòcrates i Parmènides es debat sobre aquesta idea.

2. Títol

La crítica de Parmènides.

3. Anàlisi del text

Aquest fragment pertany a la obra Parmènides de l’època de vellesa de Plató; època caracteritzada pel predomini dels diàlegs crítics. En les obres d’aquesta etapa Plató sotmet a critica la seva filosofia de la mà de Parmènides que representa al Plató vell. En aquest fragment Parmènides critica aquella afirmació que defensà el Plató jove (Sòcrates): l’existència de les idees de les coses naturals separades de les coses naturals en si mateixes encara que com bé diu Parmènides això no té gaire sentit doncs no té cap tipus de lògica parlar de la idea d’humanitat separada de l’home, entre d’altres exemples que esmenta. Sòcrates es sent acorralat per un Parmènides que sotmet a una forta crítica la seva teoria; podem dir doncs que Sòcrates esdevé, en aquest fragment, víctima d’un diàleg socràtic.

4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat

Podem relacionar-ne el text amb la teoria de les idees de Plató. Segons Plató podem parlar-ne d’idees lògiques, de caràcter ètic i estètic. En l’època de maduresa Plató introdueix el que anomena idees de les coses naturals que són sotmeses a critica en l’època de vellesa. Podem comparar les idees de Plató amb l’ésser de Parmènides. D’altra banda trobem un paral·lelisme entre la via de l’opinió i el món sensible i entre la via de la veritat i el món intel·ligible.

Act. 39: El mite de la Caverna de Plató

El mite de la Caverna és una de les al·legories més importants de Plató i apareix al llibre VII de la República, obra més important de l’època de maduresa. Parla de la condició humana i serveix per exemplificar la teoria de les idees.

Hem d’imaginar una caverna soterrània, en la qual hi ha uns homes ,que es troben allà des de ben petits, subjectats pel coll i lligats de cames, de manera que només poden veure el fons de a caverna. Rere d’ells hi ha un gran foc; entre el foc i els presoners hi ha un camí pel qual passen una sèrie de persones que transporten objectes. Aquests objectes tenen una alçada superior a la dels presoners per la qual cosa es veuen reflectits en la paret del fons de la caverna; aquestes ombres projectades són l’única cosa que veuen els presoners i per tant esdevenen per a ells la realitat. En el suposat cas que un dels presoners fos alliberat i aconseguís ascendir a la superfície primerament la llum del sol el cegaria i hauria d’acostumar-se a ella per tal de poder veure les coses tal com són en realitat. Fascinat per aquesta autèntica veritat n0 voldria tornar a la caverna però es veuria en la obligació d’intentar alliberar a la resta de presoners que creurien que s’ha tornat cec i possiblement tindrien ara menys raons per tal de voler pujar a l’exterior.

La teoria de les idees de Plató es basa en una distinció fonamental entre una realitat visible (el món sensible, el món de les coses) i una invisible (el món intel·ligible, el món de les idees, aquell univers que es pot conèixer a partir de la raó). Aquesta teoria defensa l’existència d’una relació entre el món sensible i el món intel·ligible: d’una banda les idees són presents en les coses com a models o com a paradigmes i d’altra banda les coses són còpies imperfectes de les idees. Aquesta relació és la que dóna lloc a la teoria de la participació i de la imitació.

En el mite de la Caverna Plató no fa res més que representar la seva teoria. El món sensible és la caverna en la qual hi ha una sèrie de presoners que som nosaltres i unes ombres projectades sobre la paret que són bàsicament les còpies dels objectes del món sensible. Els presoners ,lligats amb unes cadenes que simbolitzen els lligams corporals, estan convençuts que les ombres són la realitat i això simbolitza el coneixement sensible; finalment el foc simbolitza el Sol que il·lumina les coses. L’home que s’allibera de les cadenes (símbol de la separació de l’ànima del cos) i surt de la caverna representa al filòsof que s’allibera del coneixement sensible i cerca la veritat, l’home surt cap a l’exterior per un camí que representa la filosofia i l’educació. Un cop fora, l’exterior representa el món intel·ligible on gràcies al Sol (que és la idea del Bé que il·lumina la resta de les idees i esdevé la causa de les coses bones, justes, belles...) podrà contemplar els éssers de l’exterior que són els veritables éssers, les idees.

Act. 38: La naturalesa de les Idees

1. Idees principals

El text es presenta en forma de diàleg entre Sòcrates i Cebes en el qual arriben a la conclusió de que la realitat en si mateixa, és a dir, les idees es presenten sempre amb característiques immutables. Les idees són immutables, necessàries i eternes.

2. Títol

Les idees: immutables, necessàries i eternes.

3. Anàlisi del text

El text anterior pertany a la obra de Fedó de Plató. Fedó és un dels diàlegs més importants de l’època de maduresa de Plató i té com a tema principal la immortalitat de l’ànima. Aquesta època es caracteritza per l’ús dels diàlegs, anomenats dogmàtics i amb un protagonista que sempre és Sòcrates (ara fictici) que exposa les teories de Plató. En aquest fragment dialoguen Socràtes i Cebes i debaten sobre la immutabilitat de la realitat en si, de la realitat objectiva, de les idees. Mitjançant una sèrie de preguntes formulades per Sòcrates i una sèrie de respostes proposades per Cebes arriben a la conclusió de que les idees és quelcom immutable, necessari i etern.

4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat

La teoria defensada en aquest text es la teoria de les idees de Plató. Segons aquesta teoria hi ha una veritat absoluta tal com afirmava Sòcrates, tot i que Plató va més enllà: proposa que els conceptes universals tenen una existència separada del món sensible. Hi ha un món ideal anterior (etern) i separat del sensible (amb coses contengibles). Segons Plató el món sensible intenta apropar-se al món de les idees però no s’ensurt.

La teoria de les idees de Plató pot ser comparada amb la teoria de l’Ésser de Parmènides: les característiques de l’ésser de Parmènides presenten les mateixes característiques que les idees de Plató. D’altra banda podem trobar un paral·lelisme entre la via de l’opinió i el món sensible , i entre la via de la veritat i el món intel·ligible.

Finalment podem comparar la teoria de Plató amb el relativisme dels sofistes que consideraven que no existeix una realitat en si mateixa.

Act. 37: La ignorància socràtica

1. Idees principals

En aquest fragment es presenta la qüestió de la calúmnia. Per tal de poder trobar solució a aquesta qüestió Sòcrates (protagonista del relat) utilitza la primera part del conegut com a mètode socràtic: la ironia. El text vol deixar en evidència a tots aquells que es creuen savis i que potser especialment per aquest fet no ho són; no són savis per no ser conscients de les seves limitacions.

2. Títol

La ignorància és sàvia.

3. Anàlisi del text

El fragment és un clar exemple del mètode utilitzat per Sòcrates: un mètode en forma de diàleg i dividit en dues parts: la ironia i la maièutica tot i que en aquest fragment només es present aquesta primera part (la ironia).

Primerament es presenta una qüestió per a la qual es vol trobar resposta: origen de la calúmnia. La introdueix un Socràtes que, malgrat és anomenat per Apol·lo l’home més savi del món, es mostra aparentment ignorant i realitza una sèrie de preguntes a un interlocutor (demòcrata el nom del qual no és anomenat) que és considerat un gran savi; per ell mateix i per la gent. Sòcrates intenta fer-li veure al savi que en realitat no ho és tant i acaba considerant la idea de que potser ell és més savi que l’altre home possiblement per aquest fet: per ser conscient de tot allò que ignora ja que és aquesta ignorància la que li permetrà processar. Sòcrates creu que possiblement cap dels dos sàpiguen res però ell es conscient de les seves limitacions i això és el que el converteix en savi o més aviat dit amant de la saviesa: amant del coneixement convertint-se així en el prototip de filòsof.

Així Sòcrates explica que aquell mateix procés el va desenvolupar amb altres suposats savis aconseguint un gran nombre d’enemics.

4. Compara la teoria del text amb altres teories que hagis estudiat

Plató era deixeble de Sòcrates i aquest text no deixa de ser una defensa del seu mestre. Sòcrates considera important conèixer el nostres límits, la nostra ignorància i a partir d’això podrem aprendre i ampliar els nostres coneixement, des de l’ humilitat i aquest punt de vista és defensat per Plató. És per això que podem oposar els sofistes a Sòcrates i a Plató. Els sofistes, per contra, es consideren totalment savis amb tot el coneixement en el seu abast i d’altra banda defensen els diàlegs llargs i les referències als autors antics; aspectes que rebutja Sòcrates i com a conseqüència Plató. D’altra banda mentre els sofistes defensen el relativisme Sòcrates i Plató parlen de l’existència de la veritat absoluta, de conceptes universals.