Act.59: Diferències entre Aristòtil i Kant

Aristòtil fou possiblement el filòsof més important de l’antiguitat. Com Plató, de qui fou deixeble, defensà una ètica teleològica basada en un fi: la felicitat que per Aristòtil és viure d’acord amb la virtut. D’altra banda, trobem a Kant, filòsof pertanyent a la Il·lustració Alemanya i un dels més grans de la història.

La comparació entre ambdós autors és de les més clàssiques de tota la història de la filosofia com a conseqüència d’una clara oposició entre l’ètica que defensa cadascun d’ells i que esdevé la principal diferència entre ells a banda de la posició realista que defensa Aristòtil i la síntesi que intenta proposar Kant entre el realisme i l’idealisme que també esdevé una notable diferència entre ells. Aristòtil defensa una ètica material (també anomenada ètica de la felicitat) basada en un fi i que posseeix contingut. Kant, per contra, presenta una ètica totalment innovadora buida de contingut i de caràcter més rígid i abstracte on el valor moral d’una acció no rau en cap finalitat o propòsit a assolir (tal i com defensava Aristòtil) sinó en la màxima, en allò que determina la seva realització, i aquest allò és el deure. L’ètica material i per tant la d’Aristòtil (defensada per molts altres autors com Epicur, Mill o Plató) es caracteritza per presentar un contingut a posteriori, imperatius hipotètics i per ser heterònoma mentre que la formal de Kant és caracteritza per un contingut universal (i per tant a priori), per presentar imperatius categòrics (deure moral) i per ser autònoma.

Aquesta comparació ens pot ser útil per no només comprendre les diferències entre ambdós autors sinó per tal de poder captar de manera pràctica el que posteriorment afirmaria Mill: les opinions contràries formen conjuntament part de la veritat i per tant ambdues són igual de respectables.

La filosofia d'Aristòtil

Open publication - Free publishing - More filosofia

La filosofia de Kant

Open publication - Free publishing - More kant

Act. 36: Similituds i diferències

Empèdocles, Demòcrit i els atomistes: tots presocràtics i defensors del pluralisme, és a dir, consideren que el principi no és únic sinó múltiple. D’altra banda cal dir que el punt en comú de tots, pel que fa a la seva teoria, és un arkhé amb característiques gairebé iguals a les de l’ésser de Parmènides. Exceptuant aquest punt és important dir que poca cosa tenien en comú les tres teories...

Començarem parlant de l’arkhé. Empèdocles considera principi i fi de totes les als 4 elements, a les 4 arrels. Són eterns i donen lloc al naixement i a la destrucció de les altres coses que si que canvien. Mentrestant, Anaxàgores fa referència a les homeomeries com principi i fi de tot. Són també considerades eternes i les defineix com les qualitats de les coses; totes aquestes qualitats de les que parla són present Sa totes les coses però determinen aquest ésser les qualitats, les homeomeries, que hi predominen en ell. Finalment, parlem de l’arkhé dels atomistes; com bé el seu nom indica consideren l’àtom l’arkhé de tot entenent l’àtom com allò indivisible que ho forma tot.

L’altra gran diferència entre les teories treballades són el principi d’ordre. Els atomistes defensen que n’hi ha: el moviment dels àtoms no és possible per l’atzar, sinó que tot està regit per la necessitat, d’una manera mècanica, ja que els àtoms no persegueixen una finalitat ni tenen una causa. Pel contràri, Empèdocles i Anàxagores si que defensen l’existència d’un principi d’ordre que en el cas del primer serà l’amor i l’odi i en el segon un concepte nou introduït per ell mateix: el nôus o intel·ligència.

Act.4: Difèrencia entre el mètode de les ciències naturals i el de les socials

Hi ha una diferència abismal entre les ciències naturals i les socials, les ciències naturals són el resultat d'un raonament del com s'obté una conclusió general i es fa servit de la demostració inductiva, hi ha l’ inducció completa (on s'inclouen tots els casos) i l’ inducció incompleta (on no s'inclouen la totalitat dels casos possibles). El mètode complet de les ciències naturals és l’ hipoteticodeductiu en el qual s’ observen 3 nivells: enunciat protocol·lari on es descriu clarament una experiència i la hipòtesis no està verificada , les lleis són hipòtesis verificades i les teories donen unitat a una ciència i permeten trobar noves lleis. Els passos del mètode hipotetidodeductiu són: observar i experimentar, elaborar hipòtesis (han de ser arriscades), deduir conseqüències , constatació (a partir d’una sèrie de proves i experiments podrem falsar o verificar la hipòtesis) i quan aquesta hipòtesis queda verificada s'accepta com a llei, adquirint una validesa general. En canvi, les ciències socials és la realitat social. En l’estudi de les ciències socials, a diferència de en el de les ciències naturals, costa molt aconseguir objectivitat doncs el subjecte sempre forma part de l’objecte d’estudi. Les ciències socials tenen unes característiques pròpies que les fa diferents de les ciències naturals: la capacitat de predicció és menor que en les ciències naturals, la capacitat de generalització és també menor, i finalment en les ciències socials la neutralitat és impossible, cosa que no passa amb les ciències naturals. I és a partir d’ara quan ens preguntem si hem de seguir el mateix mètode en l’estudi de les dues ciències? Bé, partim de la base que hi ha dues tradicions sobre si hem de seguir o no el mateix mètode: la primera tradició és l’anomenada empiricoanalítica, la qual persegueix la unitat de la ciència de manera que defensa que si que podem utilitzar el mateix mètode per ambdues ciències. La segona tradició és la de l’ hermenèutica que creu que la ciències socials han d'adoptar un metodologia pròpia ja que es tracta d’una ciència amb un estatus diferent al de les ciències naturals. Aquesta metodologia pot estar enfocada de dues maneres :explicar i comprendre. Finalment cal destacar que les tècniques de les ciències socials poden ser quantitatives o qualitatives.