Un plaer

Estimat Blog,

Ara que estem en els últims dies i toca dir adéu, voldria dir-te un parell de coses per tal de que tinguis un feliç viatge cap al bagul dels records.

Veuràs... hem treballat força i malgrat tot, ho hem passat genial. Cal dir però que també hi ha hagut moments dolents però aquests s’han anat perdent pel camí. Pretenies ser una modesta aportació a la filosofia tot profunditzant en el sentit de la vida, en la cerca de la veritat, en el com i el per què de les coses, donant llum i sentit a la nostra existència. Sé que et sentiràs feliç d’haver ajudat a formar tantes persones amb criteri propi, amb valors i principis irrenunciables; estic molt orgullosa de tu.

Junts hem completat una etapa i ara toca afrontar noves situacions i reptes, ha sigut un plaer passar aquests dos anys amb tu.

Laura.

Act. 53: És el nostre món el millor dels mons possibles?

El nostre és un món de sentiments. Fa temps vaig tenir aquest pensament i am el pas del temps ho he anat desenvolupant: hi ha sentiments positius com la fe, l’esperança, l’amor (en totes les seves modalitats), la bondat, la solidaritat, l’empatia, la justícia i la honestedat que t’omplen de felicitat. A l’altra banda trobem els sentiments negatius que et destrueixen; podem incloure dins d’aquest grup sentiments com la ira, l’enveja, la falsedat, l’odi... Sentiments dels quals intento estar el més allunyada possible. El món en el que vivim és un món dur encara que potser és l’home qui l’hagi convertit en dur. Hi ha dues coses d’ aquest món en el que m’ha tocat viure que considero molt injustes: la fam i la guerra. Jo sóc una persona amb sort doncs cap d’aquestes dues coses m’han tocat viure-les de prop. Tot i així no puc deixar de pensar que és injust ja que tothom té dret a tenir quelcom que dur-se’n a la boca i dret a viure en pau. És de justícia que tots tinguem les mateixes oportunitats, no obstant els més humils, les persones amb un baix poder adquisitiu estan condemnats al fracàs, estan privats de tota una sèrie de oportunitats només pel fet de viure en un país on la fam i la misèria estan al ordre del dia. La fam és una malaltia fàcilment compatible que en l’actualitat assoleix unes xifres inacceptables: cada 6 segons mor un nen de fam. Si tots participéssim, si tots aportéssim el nostre granet de sorra la solució arribaria més aviat del que ens pensem i és que odio la gent que es limita a dir que no pot fer res tot dirigint la vista cap a una altra banda; això és el més fàcil i també el més trist. Vivim en un món en el que a diari es fa la guerra, la historia de la humanitat és una historia de guerra però també m’agrada pensar que hi ha persones bones que treballen per la pau, que es preocupen per aturar les guerres i intenten no fer-les començar. Jo sóc de les que pensa que la pau comença per un mateix i cal tenir present que en una guerra ningú guanya. Un cop vaig sentir que un gran canvi només es produeix després d’un gran problema; cal fer un canvi, cal esborrar tota fam i tota guerra que en l’actualitat trobem en el nostre planeta. La consciència és la benzina que necessita el món per canviar i es que és ben clar que el nostre món no és el millor però pot arribar a ser-ho si tots ens ho proposem, no és pas una utopia, està a les nostres mans.

Hi ha raons per creure en un món millor

Act. 50: Els cossos són tal i com els percebem?

Un cop demostrada l’existència de Déu, Descartes intenta demostrar l’existència dels cossos. Per fer-ho intenta conèixer quina és la causa d’aquest cossos justificant que el jo no pot ser aquesta causa que cerquem doncs jo només sóc quelcom pensant i en moltes ocasions els cossos es presenten en contra de la nostra voluntat. La causa dels cossos ha de ser quelcom que es trobi en acte en la realitat i que correspongui a alguna idea que trobem a la nostra ment; aquest quelcom pot ser Déu. Déu pot ser la causa dels cossos i és Ell qui m’inclina a pensar que la causa dels cossos són els cossos en si mateixos; Déu és absolutament perfecte, bo i per tant mai m’enganyaria, si Ell diu que és així; és així. Partint de l’afirmació de els mateixos cossos són la causa dels cossos hem de preguntar-nos si els cossos són tal i com els percebem. Segons el meu pare, en absolut; la percepció dels cossos ve donada pels sentis, un sentits que com el mateix Descartes afirma ens enganyen en ocasions i que per tant hem de considerar que ens poden estar enganyant-nos sempre. Si jo percebo quelcom objecte de manera errònia la idea que jo associaré també serà equívoca encara que mai serà dubtable el fet de que jo estigui percebent, que jo estic associant o que jo estigui dubtant.

Act. 45: L'argument ontològic de Sant Anselm de Canterbury

Sant Anselm de Canterbury desenvolupa la seva teologia dialèctica en les obres Monologion i Proslogion. En la segona exposa el famós argument ontològic, que demostra l’existència de Déu mitjançant una prova racional que ha de ser admesa fins i tot per aquell que no creu. Segons aquest argument, Déu, definit com l’ésser major sobre el qual res no pot ser pensat existeix necessàriament ja que si fos al contrari podria concebre un altre ésser idèntic a ell amb l’existència afegida. Aquesta afirmació presenta una clara trampa: no es pot passar d’una existència pensada a una existència demostrada. És ben cert que tots tenim una idea similar de Déu però això no demostraria que realment existeixi. Per Sant Anselm pensar en algú possible és el mateix que pensar en algú existent i existir és més perfecte que no existir és per això que considera que Déu com a ésser summament perfecte ha d’existir. Kant desmunta aquest argument tot posant un exemple: pensar que tinc 100€ a la butxaca no em farà tenir aquests 100€. És per això que Kant afirma que l’existència no afegeix res a l’essència tot considerant que existir no és més perfecte que no existir i que per tant pensar en que Déu existeix no el converteix en existent.

Act.29: Com concebries la teva felicitat?

És molt difícil ser feliç,però encara és més difícil mantenir aquesta felicitat;és com si un cop aconseguida s'esfumés.La primera dificultat pot ser saber que és el que em fa feliç.Per a mi, la felicitat és perseguir els meus somnis,els aconsegueixi o no, lluitar per ells,és el que realment em fa feliç,lluitar i no voler abandonar, no voler llençar la tovallola, em fa forta, m'omple,perquè miro dins meu i no em sento decepcionada ni desil·lusionada;estic orgullosa de mi i sento que com a persona mereixo la pena, això m'omple de satisfacció,el secret està en no fer sempre el que es vol sinó voler sempre el que es fa. D'altra banda, cal dir que ser feliços és el millor que podem fer a favor dels que ens estimen i jo seré sense cap dubte la persona més feliç del món el dia en el que per fi em vesteixi amb la toga de jutge presidint un judici...

Act.27: La clau de la felicitat

Quan era petita, la meva mare cada nit em llegia un conte; sempre em feien pensar. Recordo un que em va agradar especialment i que en els moments dolents m’ajuda el recordar-ho: el conte era sobre la creació de Déu i en realitat no el recordo del tot però l’essència de conte si. Déu va amagar la clau de la felicitat dintre de l’home per tal de que només quan mirés al seu interior pogués trobat aquesta felicitat tan desitjada. La vertadera felicitat ens espera a la cantonada, la clau per aquesta felicitat està e nosaltres, en com vivim les nostres vides i en com escollir el camí que ens portarà a la nostra fi: la felicitat tot i que per a cada persona té una forma i color diferent. Per a mi, la felicitat és esperança, és present, passat i futur, és generositat, és viure la teva vida siguent coherent amb els teus principis i per a mi, és un preciat tresor que haig d’anar aconseguint poc a poc, sense pressa.

Act.24: Estàs d'acord amb Sèneca?

Llibertat: condició o qualitat de ser lliure. Lliure: no estar sotmès al domini o poder extern. Segons aquesta definició una persona és lliure quena té la capacitat per prendre les seves pròpies decisions però segons la meva opinió hi ha múltiples factors externs que ens condicionen: depenem de l’oxigen per respirar, de l’aigua i del menjar per sobreviure i fins i tot de l’amor per poder ser feliços; som lliures però amb unes certes limitacions, un exemple és la naturalesa de la mort com punt final de la nostra vida: no escollim morir, en aquest cas som esclaus de les lleis de la natura. Moltes vegades les persones podem determinar el que volem fer per nosaltres mateixes però potser en moltes ocasions són les conseqüències dels nostres actes les que ens treuen una mica d’aquesta llibertat. La pregunta llavors és: fins on som lliures d’escollir? Jo em conformaria amb ser feliç amb la vida que em toqui viure sense importar-me massa ser esclava dels meus desitjos i dels més sentiments.

Realment la teoria de Sèneca sobre la llibertat és força coherent però no puc dir-ne que estigui del tot d’acord.

Act.22: Existeix el destí o som lliures?

Existeix el destí o som amos de les nostres decisions, som lliures? Em nego a creure que per moltes decisions o molts camins que prenguem arribem a la mateixa fi.

Definir el destí no es gens fàcil. Primerament hem de saber perquè ocorren les coses. La resposta es obvia: així és la vida, però per què és així? És potser el destí un conjunt de coses predeterminades per a que ens succeeixin? Jo crec que la clau de tot això són les decisions que prenem dia a dia, el nostre futur depèn d’elles, les teves bones o dolentes obres seran el teu jutge, però per què prenem determinades decisions i no pas unes altres? Si el destí existeix, hauríem de quedar-nos asseguts, sense fer res, esperant que les coses passin, aquest seria el nostre destí. Ningú sap a ciència certa si el destí realment existeix; jo crec més aviat en la causa i efecte. Si tu vols aconseguir alguna cosa has de posar tots els mitjans, del contrari mai es realitzarà el teu somni. Jo puc dibuixar el meu destí, dins de les circumstàncies que rodegin la meva vida, però he de lluitar per la meva llibertat de decisió. Crec que potser amb la paraula destí, ens referim més aviat a la causalitat. La teoria de la causalitat diu que per a cada acció existeix una reacció, per la qual cosa la frase “el que sembris avui és el que recolliràs demà” és d’allò més encertada doncs tots els nostres actes, o gairebé tots, causaran algun efecte.

Suposo que l’univers no juga als daus amb nosaltres i per això defenso la idea de que el destí de les persones canvia segons les decisions o camins que hem de prendre, per la qual cosa som lliures, o almenys m’agrada pensar-ho així; sóc l'ama del meu destí.

Act.21: Allò que no es pot expressar amb paraules

El llenguatge és un vehicle limitat, doncs les paraules ens condicionen o limiten el que volem expressar, no serveix per a expressar totes les nostres emocions i sentiments, alguns impossibles d'explicar, però bé és cert que la paraula és l'arma més poderosa del món. La paraula domina, influeix, modifica, calma, embogeix, entristeix, enriqueix, ajuda, engrandeix, magnifica, mata. La combinació perfecta de les paraules fa a l'escriptor, al governant, al líder, al poeta? El perfecte ús de les paraules distingeix a l'home i denota el seu art verbal, la millor forma d'expressar el que sentim, és un art, i com art, un do rebut, però estem condicionats pel llenguatge après, limitat ,perquè si es tracta de detallar tot el que sentim, resultaria increïble totes les paraules que hauríem d'utilitzar per a descriure ,l'amor o l'odi: Quantes paraules necessitaríem? Perquè són sentiments o emocions tan profundes que no es poden en tota la seva grandesa descriure per mitjà de paraules. Jo sempre he pensat que el nostre llenguatge no ha avançat, tal com els hem fet les persones, diguem que hi ha una crisi de paraules, i aquesta crisi té dos costats: o bé no tenim paraules disponibles per al que volem dir, o les quals tenim es presenten amb un significat donat. Les paraules que usem, aquelles disponibles, diuen solament en un cert sentit (per exemple l'Amor que és distint en la forma de sentir de cadascú, però té només un únic significat). Aquest ús compartit del llenguatge, aquest ús comú i col·lectiu, ens expulsa de la paraula, perquè quan vam parlar sembla que tots ens comprenem des d'aquest ús conformat. El llenguatge és insuficient per expressar sentiments profunds i forts: les paraules són petites i els fets enormes!

Act.17: Què podem fer per conviure amb altres cultures?

Tota cultura té herència cultural molt diversa, és a dir, s'ha anat formant, i se segueix formant, a partir dels contactes entre diferents comunitats de vides que aporten les seves maneres de pensar, sentir i actuar. Evidentment els intercanvis culturals no tindran tots les mateixes característiques i efectes però és a partir d'aquests contactes que es produeix el mestissatge cultural, la hibridació cultural... Una cultura no evoluciona si no és a través del contacte amb altres cultures. Però els contactes entre cultures poden tenir característiques molt diverses. En l'actualitat s'aposta per la interculturalitat que suposa una relació respectuosa entre cultures., aquí aquesta la clau: respecte. No hi ha cultures millors i ni pitjors, evidentment cada cultura pot tenir formes de pensar, sentir i actuar en les quals determinats grups es trobin en una situació de discriminació, però si vam acceptar que no hi ha una jerarquia entre les cultures estarem postulant el principi ètic que considera que totes les cultures són igualment dignes i mereixedores de respecte. Això significa, també, que l'única forma de comprendre correctament a les cultures és interpretar les seves manifestacions d'acord amb els seus propis criteris culturals encara que això no ha de suposar eliminar el nostre judici crític, però si que suposa inicialment deixar-lo en suspens fins que no hàgim entès la complexitat simbòlica de moltes de les pràctiques culturals, es tracta d'intentar moderar un inevitable etnocentrisme que duu a interpretar les pràctiques culturals alienes a partir dels criteris de la cultura de la persona interpretant. En la nostra societat existeix, cada vegada més, una gran diversitat cultural; en el nostre dia a dia també. Perquè cap d'elles quedi exclosa creiem que cal aprendre a cooperar, a contribuir a un tot comú que doni impuls i unitat a la vida pública. Resulta impossible pensar a cooperar sense parlar del respecte per altres cultures i interrelació vaig entrar elles. Aquesta ha de ser una premissa de convivència social i, per tant, un element definitori de la societat i una línia de treball en ella, per això s'ha assolit un espai on conviuen diverses cultures sense recels, la complicitat entre les diferents cultures es comença des del respecte, la interculturalitat s'inicia en la fraternitat existencial i culmina en l'alegria de la trobada, no es tracta d'acceptar amb un cert fatalisme el fet d'haver de conviure amb persones d'altres cultures, sinó que l'anunci d'aquesta convivència ha d'arribar a ser font d'alegria, i aquesta alegria és la qual ens motiva a treballar perquè la convivència entre cultures sigui el més beneficiosa possible per a tota la societat, si no som capaces de cimentar la interculturalitat en substrats reals i sòlids, la convivència multicultural es converteix en font de sofriment i de conflicte, si no vam treballar a fons aspectes com una fraternitat real entre les persones, siguin d'on siguin o vinguin d'on vinguin, passarà com en aquells terrenys plens de mines anti persona: caminarem confiadament i, de cop, sense saber com... una explosió. No podíem veure el que estava enterrat en el fons. Semblarà que sabem conviure, però de cop uns ressentiments que teníem enterrats brollaran cap a l'exterior generant una explosió de violència. És tasca de tots, i també nostra, tenir una bona convivència intercultural, la clau: RESPECTE i conrear valors com la fraternitat, llibertat, justícia, solidaritat, etc. Valors que ens permetin edificar una veritable convivència pacífica.

Act.9: Idealisme o realisme?

Aclariré en primer lloc que per a mi idealisme i realisme no són antònims; l'antònim real de realisme seriosa irrealisme, per tant no existeix cap antagonisme irreconciliable entre realisme i idealisme, fet el meu humil aclariment, em declaro totalment idealista. Realisme inclou tot l'existent, per tant ho considero materialista deixant fora de tot lloc l’espiritualisme, que bé vist ,no és cap altra cosa que una forma d'idealisme. La imaginació i la fantasia formen part de la realitat, nien en les nostres ments i fins i tot hem estat capaços de crear paraules per a designar les nostres fantasies, sent aquest el primer pas per a ser conscients que som aptes per a imaginar i fantasiar, cosa diferent és si els objectes o productes de la nostra imaginació (invents) resulten materials o no. Sense cap dubte la societat és realista, el primer determinant de la història és la raó, la societat actua en rigor a idees rigoroses, està basada en fets tangibles, encara que sempre darrere del realisme hi ha ideals, és part del ser humà, ha d'existir una part realista perquè sinó no seriem conscients de les nostres limitacions, però l’ idealisme ens ajuda a tenir una mica pel que lluitar. Quant importen els luxes quan una persona és pobra per dintre? Però en la societat primera tant tens (material) tant vals. El materialisme és simple per això el seu enorme atractiu i popularitat, ja que no hi ha necessitat d'explicar gens, ni d'investigar , és per tant sense cap dubte, el realisme la filosofia de l'home corrent (societat). Si hem de decantar-nos per com és la més coherent sens dubte el realisme, però què val una vida sense somnis , sense les ganes de superació, i sobretot sense ser un mateix?

Act.6: És el jo la primera veritat?

Després de la meva última classe de filosofia tinc la certesa que no hi ha en absolut cap veritat, pel que m'he convertit en una escèptica , ja que la meva vida sempre ha estat una recerca de la certesa , però desgraciadament hi ha hagut més motius de dubte que de certesa: tot és qüestionable fins i tot les pures ciències, perquè en mi sempre hi ha una pregunta, no sóc d’aquesta classe de persona a la qual li expliquen les coses i les dóna per certes, jo les analitzo, busco el perquè de totes les coses i creure'm en la majoria dels fets quotidians no existeix el perquè, encara que potser ara, després de llegir a Descartes , comenci a pensar que existeix una única gran veritat: la primera veritat, el meu jo, perquè jo no puc ser una mentida per a mi mateixa, jo em conec, sé el que vull, el que m'agrada, el que em disgusta, el que m'horroritza... Sé que tot el meu jo està format pels meus ideals, la meva moral, les meves normes (que mai me les salto) i això mai pot ser una mentida, perquè els dubtes i les mentides m'arriben a través de l'exterior, mai del meu jo, ja que sempre he optat per ser honesta amb mi mateixa, encara que per descomptat el fantasma del dubte sempre ronda pel nostre voltant.

Act.3: L'àmbit del saber

1. Escriu una definició de “saber” utilitzant les teves pròpies paraules.
Tenir coneixement total d’alguna cosa; un coneixement que hem adquirit a través de l’experiència o a través de l’estudi.
2. Què significa que les dades de l’experiència han d’incloure’s sempre en un context teòric que les faci intel·ligibles?
Per tal, de després, poder posar a la pràctica correctament aquest saber. Per això les dades de l’experiència han de ser clares, senzilles i entenedores, relativament fàcils d’aplicar.
3. Quin tipus d’experiència, d’entre les anomenades, pot produir contemplar un quadre? Descriu-la.
- Intuïció: a l’hora de contemplar un quadre podem intuir que és el que el pintor vol expressar amb aquella pintura, o com se sentia en el moment de pintar-la.
- Deducció: a través del mateix quadre, podem deduir de quin moviment és l’autor, o a quina època pertany la pintura.
- Reflexió: si la pintura escenifica la vida quotidiana podem reflexionar sobre costums i sobre la cultura d’aquell moment i comparar-la amb l’actual.
4. Hi ha alguna relació entre el saber científic i el tècnic? Justifica la resposta.
La relació actual entre el saber científic i el tècnic és d’interacció: la tècnica planteja reptes a la ciència, la impulsa a nous descobriments, i la ciència seria inviable sense l’ajuda de la tècnica. Aquesta interacció avui s’anomena tecnologia.

Act.2: Què és la filosofia?

Avui començo batxillerat, i una de les assignatures és filosofia. He escoltat molt atentament a classe, i he de dir que n’estic segura que serà una de les assignatures que més m’apassionarà. Avui, he comprès que sóc una gran filosofa: des dels 10 anys he viscut fent-me preguntes, intentant saber per què les persones que m’envolten actuaven de maneres determinades. Des de sempre he sabut que els meus principis i els meus valors és el que hem defineixen com a persona, i mai he sobrepassat el meu límit, cosa de la qual n’estic ben orgullosa. Sempre he après de les actuacions dels altres, tan de lo bo com de lo dolent; observant, he après quina seria la forma correcta d’actuar. Contínuament m’he preguntat els perquès de les coses, m’he preguntat què és el que necessito per ser feliç i sempre m’ha fascinat raonar els resultats de les meves actuacions. En resum, em quedo amb la frase amb la que més m’identifico: “Detesto l’estupidesa”. D’altra banda, com deia Aristòtil: “Hem d’aprendre a llegir el gran llibre que és la vida”,aquest mateix també afirmava que “El coneixement prové de l’observació de la realitat de les coses”. Un filòsof busca el saber per el saber mateix, sense cap fi pragmàtic, i no és un saber concret, sinó una actitud natural en relació al seu Univers i al seu propi ser; per tot això, afirmo que la filosofia és la ciència que s’ocupa de respondre qualsevol interrogant, a través d’un anàlisi coherent i racional que consistirà en el plantejament i resposta de quanta qüestió com se’ns acudeixi, com: per què la nostra existència?, que puc esperar de tal cosa?, quin és el límit de la maldat?, per què...? Perquè per a mi, viure sense filosofar és com viure amb els ulls tancats sense intentar d'obrir-los mai. Esperaré impacient la meva pròxima classe de filosofia!