...i com tota certesa...

...aquesta també va arribar amb diversos quilos d'ignorància sota el braç. Un dia va ocórrer allò inevitable: a la certesa li va néixer una inquietud. La inquietud va anar creixent en tamany i intensitat, la certesa cada cop era més dèbil. Un dia, un preciós matí d'agost, a la certesa se li va caure la por i va descobrir, un preciós, tendre i decidit dubte. I no em preguntis perquè, però des d'aquell moment va tenir valor per reconèixer allò que sabia, humilitat per reconèixer allò que no sabia, intuició per descobrir el que no sabia que sabia i paciència per continuar desconeixent tot allò que encara no sabia, i que segurament no sabria mai. Es va fer dubte i, amb això, es va fer eterna.

Act.54: La identitat personal de Hume

1. Idees principals
El text que comentarem a continuació és un fragment de l’Abstract on l’autor, el filòsof escocès David Hume, critica la idea del jo cartesià. La identitat personal parteix de l’afirmació del jo com a una successió de percepcions que no és en cap cas una unitat en si mateixa tal i com afirmava Descartes. Per a Hume, la ment no inhereix les percepcions sinó que està formada per aquestes per tant ell dirà que la ment és posterior a les percepcions.
2. Títol
El jo: conjunt de qualitats i percepcions
3. Anàlisi del text
El text de la identitat personal forma part de l’Abstract, una versió més amable del Tractat de la Naturalesa humana de David Hume, editat per Adam Smith i on Hume parla d’ell mateix en tercera persona, tal i com hem pogut observar en el text. Hume critica la idea de substància partint del jo cartesià. El jo, Hume l’entén com una successió o conjunt de qualitats i percepcions sense identitat ni unitat ja que com a bon empirista defensa que tot se’n deriva de l’experiència i en aquest cas de les impressions de manera que no podem afirmar que la idea de substància sigui vàlida ja que no segueix el criteri empirista del coneixement. El jo és per a Hume posterior a les percepcions ja que no inhereix aquestes sinó que està formada per elles. Per últim, apel·la també als cossos afirmant que aquests són també coneguts a partir de les impressions que la nostra ment rep de l’exterior i per tant derivades de l’experiència. La substància (i per tant també la ment o el jo) és per tant per a ell només una ficció útil per anomenar el conjunt de percepcions derivades de les impressions i que al seu torn donen lloc a les idees. Només hi ha sensacions i una idea és només vàlida si se’n deriva de la impressió.
4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
Podem establir una clara comparació entre Descartes i Hume. Descartes afirma l’existència del jo com a primera veritat indubtable mentre que Hume sotmet a critica aquesta teoria tot afirmant que la ment o el jo és únicament una successió de percepcions que no és en cap cas una unitat en si mateixa. Hume considera que només una idea és vàlida si se’n deriva de l’experiència i per tant pren l’experiència com a font de coneixement tal i com va fer Aristòtil. A partir d’aquesta experiència rebem sensacions o percepcions en forma de impressions que posteriorment donaran lloc a les idees entenen doncs les idees com a còpies de les impressions (al contrari del que defensava Plató que considerava les coses com a còpies de les idees). Per acabar, podem establir un cert paral·lelisme entre la critica de la substància duta a terme per Locke i la duta a terme per Hume tot i que cal dir que la de Hume és potser més coherent; ambdós autors contraris per tant a la defensa que fa Leibniz de la idea de substància.

0 comentarios:

Publicar un comentario

 

Design in CSS by TemplateWorld and sponsored by SmashingMagazine
Blogger Template created by Deluxe Templates