Act.55: Teoria empirista del coneixement

1. Idees principals
Hume defineix la percepció tot parlant-ne dels diferents tipus que existeixen: impressions i idees. A partir de les percepcions més fortes passarem a les més dèbils sempre comprenent les percepcions fortes com a impressions innates. Aquesta afirmació deixa en un compromís a Locke i també a Malebranche.
2. Títol
Diferents tipus de percepcions
3. Anàlisi del text
Hume defineix percepció com qualsevol cosa que es presenta a la ment. Podem parlar-ne de dos tipus de percepcions: les impressions són allò que es presenta a la ment a partir de la sensació mentre que les idees és allò del que es reflexiona a la ment sense la necessitat de que estigui present i per tant de que els nostres sentits l’estiguin captant. Podem considerar aquesta distinció paral·lela a la distinció entre sentir (que equival a les impressions) i pensar (que equival a les idees). Distingeix també entre percepcions fortes i dèbils, les quals deriven de les primeres i malgrat Hume, com a bon empirista, considera que no hi ha res a l’enteniment que abans no hagi passat pels sentits es veu obligat a afirmar que les percepcions fortes són en realitat impressions innates, sorgides immediatament de la naturalesa. Aquesta afirmació haurà de ser combatuda per Malebranche i també per Locke, ambdós defensors de l’experiència com a font de coneixement.
4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
Podem comparar aquesta defensa de l’existència d’idees innates amb la posició de Locke, totalment contrària: No hi ha res a l’enteniment que abans no hagi passat pels sentits i també amb la posició de Leibniz: "No hi ha res a l’enteniment que no hagi passat pels sentits excepte el propi enteniment".

L'empirisme anglès: DAVID HUME

Open publication - Free publishing - More hume

Act.54: La identitat personal de Hume

1. Idees principals
El text que comentarem a continuació és un fragment de l’Abstract on l’autor, el filòsof escocès David Hume, critica la idea del jo cartesià. La identitat personal parteix de l’afirmació del jo com a una successió de percepcions que no és en cap cas una unitat en si mateixa tal i com afirmava Descartes. Per a Hume, la ment no inhereix les percepcions sinó que està formada per aquestes per tant ell dirà que la ment és posterior a les percepcions.
2. Títol
El jo: conjunt de qualitats i percepcions
3. Anàlisi del text
El text de la identitat personal forma part de l’Abstract, una versió més amable del Tractat de la Naturalesa humana de David Hume, editat per Adam Smith i on Hume parla d’ell mateix en tercera persona, tal i com hem pogut observar en el text. Hume critica la idea de substància partint del jo cartesià. El jo, Hume l’entén com una successió o conjunt de qualitats i percepcions sense identitat ni unitat ja que com a bon empirista defensa que tot se’n deriva de l’experiència i en aquest cas de les impressions de manera que no podem afirmar que la idea de substància sigui vàlida ja que no segueix el criteri empirista del coneixement. El jo és per a Hume posterior a les percepcions ja que no inhereix aquestes sinó que està formada per elles. Per últim, apel·la també als cossos afirmant que aquests són també coneguts a partir de les impressions que la nostra ment rep de l’exterior i per tant derivades de l’experiència. La substància (i per tant també la ment o el jo) és per tant per a ell només una ficció útil per anomenar el conjunt de percepcions derivades de les impressions i que al seu torn donen lloc a les idees. Només hi ha sensacions i una idea és només vàlida si se’n deriva de la impressió.
4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
Podem establir una clara comparació entre Descartes i Hume. Descartes afirma l’existència del jo com a primera veritat indubtable mentre que Hume sotmet a critica aquesta teoria tot afirmant que la ment o el jo és únicament una successió de percepcions que no és en cap cas una unitat en si mateixa. Hume considera que només una idea és vàlida si se’n deriva de l’experiència i per tant pren l’experiència com a font de coneixement tal i com va fer Aristòtil. A partir d’aquesta experiència rebem sensacions o percepcions en forma de impressions que posteriorment donaran lloc a les idees entenen doncs les idees com a còpies de les impressions (al contrari del que defensava Plató que considerava les coses com a còpies de les idees). Per acabar, podem establir un cert paral·lelisme entre la critica de la substància duta a terme per Locke i la duta a terme per Hume tot i que cal dir que la de Hume és potser més coherent; ambdós autors contraris per tant a la defensa que fa Leibniz de la idea de substància.

3r. Trimestre

Act. 53: És el nostre món el millor dels mons possibles?

El nostre és un món de sentiments. Fa temps vaig tenir aquest pensament i am el pas del temps ho he anat desenvolupant: hi ha sentiments positius com la fe, l’esperança, l’amor (en totes les seves modalitats), la bondat, la solidaritat, l’empatia, la justícia i la honestedat que t’omplen de felicitat. A l’altra banda trobem els sentiments negatius que et destrueixen; podem incloure dins d’aquest grup sentiments com la ira, l’enveja, la falsedat, l’odi... Sentiments dels quals intento estar el més allunyada possible. El món en el que vivim és un món dur encara que potser és l’home qui l’hagi convertit en dur. Hi ha dues coses d’ aquest món en el que m’ha tocat viure que considero molt injustes: la fam i la guerra. Jo sóc una persona amb sort doncs cap d’aquestes dues coses m’han tocat viure-les de prop. Tot i així no puc deixar de pensar que és injust ja que tothom té dret a tenir quelcom que dur-se’n a la boca i dret a viure en pau. És de justícia que tots tinguem les mateixes oportunitats, no obstant els més humils, les persones amb un baix poder adquisitiu estan condemnats al fracàs, estan privats de tota una sèrie de oportunitats només pel fet de viure en un país on la fam i la misèria estan al ordre del dia. La fam és una malaltia fàcilment compatible que en l’actualitat assoleix unes xifres inacceptables: cada 6 segons mor un nen de fam. Si tots participéssim, si tots aportéssim el nostre granet de sorra la solució arribaria més aviat del que ens pensem i és que odio la gent que es limita a dir que no pot fer res tot dirigint la vista cap a una altra banda; això és el més fàcil i també el més trist. Vivim en un món en el que a diari es fa la guerra, la historia de la humanitat és una historia de guerra però també m’agrada pensar que hi ha persones bones que treballen per la pau, que es preocupen per aturar les guerres i intenten no fer-les començar. Jo sóc de les que pensa que la pau comença per un mateix i cal tenir present que en una guerra ningú guanya. Un cop vaig sentir que un gran canvi només es produeix després d’un gran problema; cal fer un canvi, cal esborrar tota fam i tota guerra que en l’actualitat trobem en el nostre planeta. La consciència és la benzina que necessita el món per canviar i es que és ben clar que el nostre món no és el millor però pot arribar a ser-ho si tots ens ho proposem, no és pas una utopia, està a les nostres mans.

Hi ha raons per creure en un món millor

Act. 52: Relació entre ment i cos

1. Idees principals
En aquest text, Descartes fa referència al dualisme entre la seva ment i el seu cos defensant sempre que la seva essència és només el cogito, el pensament perquè tot i que pot intuir que el jo és ment i cos encara no ha pogut demostrar l’existència dels cossos.
2. Títol
El dualisme cartesià
3. Anàlisi del text
Aquest fragment pertany a la sisena part de les Meditacions Metafísiques. Tot allò que se’ns presenta de manera clara i distinta pot estar fet per Déu i les haurem de considerar certament l’una separada de l’altre. Si sabem que existim haurem de saber també que el nostre atribut és sense dubte el pensament, no pas el cos que de moment no sabem si realment existeix. El que si que sabem és que cos i ment es presenten de manera clara i distinta i que per tant existeixen de manera separada. El meu jo pot existir sense el meu cos malgrat que estan units de manera molt estreta.
4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
Grans filòsofs de la historia tracten el tema de l’ànima, entre els quals podem destacar Plató o Aristòtil. La teoria de Descartes s’assembla més a la de Plató. Ambdós autors defensen un dualisme entre ànima i cos; per a ells cos i ànima estan separats i mentre el cos, la matèria és finita l’ànima sempre roman, és immortal. Aristòtil, contrari a Plató i a Descartes, defensa la unió substancial entre ànima i cos.

Act. 51: El jo com a substància pensant i la qüestió de l'ànima

1. Idees principals
Descartes identifica l’ànima amb el jo; ambdues formen el que s’anomena la substància pensant; aquella que no necessita de res més que del cogito per existir. Podem dubtar del nostre entorn, del nostre món, del nostre cos però mai del nostre jo que és quelcom que està dubtant. Tant és així que conclou el text afirmant que l’ànima existeix per si sola i que continuaria fent-ho sense que l’existència dels cossos fos real, fos certa.
2. Posa un títol
Identificació entre el jo i l’ànima
3. Anàlisi del text
Aquest fragment es troba a la quarta part del Discurs del Mètode de René Descartes. En el text es fa referència de nou a l’existència del jo, de la realitat, dels cossos... Podem fingir l’existència del món, del nostre entorn i fins i tot del nostre cos però mai podrem fingir l’existència del jo ja que és el subjecte d’aquest dubte i sense subjecte no hi hauria aquest dubte del que parlem. Per tant, un cop afirmada l’existència del jo, cal considerar el jo com la substància capaç d’existir amb tal sols el pensar, amb tan sols el cogito. Identificant el jo amb l’ànima cal, per tant, tenir clar que tan el jo com l’ànima existeixen independentment del cos i encara que aquest no sigui el jo mai deixarà de ser.
4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
Grans filòsofs de la historia tracten el tema de l’ànima, entre els quals podem destacar Plató o Aristòtil. La teoria de Descartes s’assembla més a la de Plató. Ambdós autors defensen un dualisme entre ànima i cos; per a ells cos i ànima estan separats i mentre el cos, la matèria és finita l’ànima sempre roman, és immortal. Aristòtil, contrari a Plató i a Descartes, defensa la unió substancial entre ànima i cos.

Act. 50: Els cossos són tal i com els percebem?

Un cop demostrada l’existència de Déu, Descartes intenta demostrar l’existència dels cossos. Per fer-ho intenta conèixer quina és la causa d’aquest cossos justificant que el jo no pot ser aquesta causa que cerquem doncs jo només sóc quelcom pensant i en moltes ocasions els cossos es presenten en contra de la nostra voluntat. La causa dels cossos ha de ser quelcom que es trobi en acte en la realitat i que correspongui a alguna idea que trobem a la nostra ment; aquest quelcom pot ser Déu. Déu pot ser la causa dels cossos i és Ell qui m’inclina a pensar que la causa dels cossos són els cossos en si mateixos; Déu és absolutament perfecte, bo i per tant mai m’enganyaria, si Ell diu que és així; és així. Partint de l’afirmació de els mateixos cossos són la causa dels cossos hem de preguntar-nos si els cossos són tal i com els percebem. Segons el meu pare, en absolut; la percepció dels cossos ve donada pels sentis, un sentits que com el mateix Descartes afirma ens enganyen en ocasions i que per tant hem de considerar que ens poden estar enganyant-nos sempre. Si jo percebo quelcom objecte de manera errònia la idea que jo associaré també serà equívoca encara que mai serà dubtable el fet de que jo estigui percebent, que jo estic associant o que jo estigui dubtant.